Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic. Ha traduït obres de poesia, novel·la i teatre de l'alemany, en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha realitzat nombroses adaptacions teatrals. Va publicar la primera part del seu diari El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) i l'any 1980 va aplegar la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre. Va reprendre la publicació de poesia amb Semblança (1986), una tasca creativa que no ha abandonat mai.
L'any 2002, per la seva dedicació a l'escena catalana li va ser atorgat el premi Nacional de Cultura de teatre. A partir d'aleshores es dedica a enllestir la publicació de la seva obra poètica reunida que, sota el títol Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, veurà la llum a Edicions 62/Empúries l'any 2004. Més recent encara és la continuació dels seus diaris, A contratemps (Perifèric Edicions, 2005), una circumstància que ha posat de nou l'autor entre els prosistes més destacats de la nostra literatura. D'altra banda, arran de la seva activitat com a actor, dramaturg i traductor teatral, el 2003 es va publicar el llibre d'homenatge Feliu Formosa, teatre i paraula, a càrrec de Laura Fernández.
Entre els guardons per la seva obra, destaquen: la Creu de Sant Jordi, 1988, atorgada per la Generalitat de Catalunya, el premi Carles Riba, el premi Ciutat de Barcelona, el premi d'honor de l'Institut del Teatre o el premi de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil. Però a més de l'obra pròpia s'ha de recordar que Feliu Formosa s'ha dedicat intensament a la traducció de textos literaris i que ha rebut en aquest àmbit diverses distincions, entre elles el premi nacional de traducció del Ministeri de Cultura.
És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i ha sigut degà de la Institució de les Lletres Catalanes.
Documentació: Lena Paüls.
Actualització: Xulio Ricardo Trigo.
Fotografies: Arxiu de l'AELC.
(De la web http://www.escriptors.cat/)
Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
(Del Cançoner, 1976)
