Els crims tenen un escenari previst, les grans ciutats on sempre hi ha moviment, punt d’interès de màfies i de les seves trames que es ramifiquen en negocis fraudulents i guerres internes que deixen riuades de morts. Aquests són espais ideals per aquelles novel·les negres que volen mostrar els perills de les zones urbanes laberíntiques on tot pot passar. Això no vol dir que a les ciutats provincials, petits centres d’interessos locals, no pugui existir el crim. Per a Larraz, el protagonista de Diners per als morts, Castelló de la Plana és una ciutat on mai passa res. Fins que passa de tot. Robatoris, assassinats, extorsions, l’aparició de la màfia italiana… i la possibilitat d’enamorar-se.
Andreu Martín recupera en la seva última novel·la un esborrany escrit a finals dels noranta per a teixir una trama a dues veus entre un policia i un periodista, cadascú des de la seva versió dels fets per a presentar en pocs dies una radiografia del Castelló de finals dels noranta. L’estil propi de l’atestat policial es confronta amb la llibertat creativa del periodista Larraz, qui novel·la l’aventura de la seva vida velada com a confessió d’amor. Ens trobem davant d’una novel·la policíaca que desenvolupa la seva trama al voltant d’una intriga relativa a la identitat de l’assassí, intriga no es planteja com un repte cap al lector, més aviat serveix com a punt de partida per desvetllar una sèrie de dilemes al protagonista, indecís per escollir si prefereix mantenir una posició neutra davant del cas o involucrar-se fins al fons amb totes les seves conseqüències.
Joan Morales
